Sobre els fums dels cotxes i l'ofegament dels vianants

Mapa de les olors perdudes

Opinió | Sobre els fums dels cotxes i l’ofegament dels vianants

Tenim la premonició que morirem atropellats per un cotxe a Terrassa. Però no només això. Potser abans morim ofegats, gràcies als efectes de la pol·lució urbana: És evident que carrers com Arquimedes i Galileu (que van ser l’alternativa per la qual canalitzar el trànsit una vegada tancada la Rambla), són avui irradiadors d’una gran contaminació. Encara més quan es concentren a les hores punta de la tarda, generant un embossament de desenes de cotxes amb els motors en marxa i els tubs d’escapament on fire.

Però encara més paradoxals són els embossos que pateix la canalla a les entrades i sortides d’escola, provocats pels pares i mares que esperen l’arribada del seu infant aparcats en doble filera amb el motor engegat. O damunt els nous passadissos per a vianants pintats al terra, com passa a l’Escola Pia. O fent voltes en torn a l’edifici, una rere l’altra. Vet aquí la gran paradoxa: Tant d’amor, per acabar afavorint que els infants adquireixen una malaltia respiratòria. I és que, com ha detectat el col·lectiu ciclista Biter, els accessos a les escoles són avui dia els punts més contaminats de tota la ciutat.

És per això que la CUP, en el marc de la Setmana Europea de la Mobilitat Sostenible, vam proposar regular tant l’accés com l’estacionament  de vehicles als accessos escolars, de forma que s’evitin les aglomeracions actuals. Un ‘cordó sanitari’, vaja. El model de Petó i Adéu, pel qual es permet estacionar-hi durant un màxim de 2 minuts, podria ser una opció (per a qui no tingui més opció que portar la criatura en cotxe). però també podria ser fer aparcaments a 100 metres de la porta de l’escola i una ruta segura fins la porta, tal com proposàven la setmana passada 10 AMPAs de Terrassa. Enfortir, doncs, el projecte municipal de Camins Escolars, actualment en marxa, fomentant que les nenes i nens arribin a l’escola a peu. O en bicicleta i patinet, per què no.

Però no ens podem limitar a dissenyar bones polítiques sobre el paper, sinó que ens cal tenir la voluntat política d’aplicar-les amb contundència. I transformar la ciutat en benefici de les majories. Curiosament, a mesura que respirem fums i ens ofeguem amb els diòxids de carboni, també deixem de percebre les olors tradicionals de la ciutat. Com explicava la investigadora Diana Mata Codesal en un suggerent article a La Directa, “semblaria que els habitants de les ciutats actuals visquéssim en paisatges sensorials insulsos, on l’olfacte s’ha convertit en un sentit gairebé inútil”. Membre de l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà (seguiu-los a Twitter amb el nom @OACU_UB), l’antropòloga afegeix: “Les ciutats han viscut  processos d’higienització i ara el que tenim són espais desaromatitzats”.

Què en trobeu, d’aquesta hipòtesi? Fem una passejada per la ciutat. A què olora? Els dies que matineu, noteu l’aroma de pa i croissants recent fornejats? Quasi no. I el tancament de forns com Vergés tan sols ho empitjora. Igual que sense fruiteries locals no tindrem olor a melons síndries, albercocs, maduixes i cireres de la comarca. I sense més zones verdes urbanes, no tindrem el flaire de la gespa mullada en dies de plugim de setembre. Sense augmentar i diversificar l’arbrat, no ensumarem les fulles seques de tardor. Sense protegir els mercats municipals, no tindrem l’aroma de l’embotit suant que ens obre la gana just abans de dinar. Ni la frescor de passejar entre les peixateries…

El toc d’atenció de l’antropòloga, alertant de la pèrdua de perfums, resulta realment interessant. I afegeixo: On és l’olor a caca de nadó, quan el canviem a l’aire lliure al banc d’un parc? I la suor d’un parella de runners, quan passen corrent pel teu costat? Recordeu l’olor de l’aigua oxigenada, el Betadine i el Topiònic, quan la canalla es feia ferides als genolls? El clor de les piscines municipals, terra banyada als gorgs de Rellinars… El llegiu de l’escala acabada de fregar…

Més jugar al carrer i menys videoconsoles des del sofà de casa. Més protegir les botigues locals de Terrassa i menys permetre l’obertura de centres comercials. Més cuina de mercat i menys devastació gastronòmica per via fastfood. Més camins escolars i regulacions a les entrades de les escoles… I menys permetre que el cotxe sigui amor i rei dels carrers. Que esclatin les olors! Per què sinó, només ens quedarà ofegar-nos en el fum dels cotxes.

Author: Zurimendi Ander

Deixa un comentari

*

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada